Avui em proposo descriure les petites diferències d’ús que hi ha entre els verbs seure, asseure i asseure’s, que no són del tot sinònims. Espero sortir-me’n:
Seure és un verb intransitiu i no duu mai el pronom es. Per tant, no podem dir “*he segut la nena” o “*m’he segut a terra”. Hem de dir “he segut a terra”.
Asseure és un verb transitiu. Així doncs, l’utilitzem quan volem dir que algú fa seure algú altre, una criatura o un malalt, per exemple: “he assegut la nena a la trona”; “he assegut el pacient a la butaca”. Asseure, a diferència de seure, pot ser pronominal: asseure’s.
Asseure’s és intransitiu i equivalent a seure pel que fa al significat. Podem dir, doncs, “m’assec a terra” (equivalent a “sec a terra”).
n. b. No cal dir que les formes *sentar i assentar són incorrectes amb el sentit de ‘estar assegut’.
Fica-hi la llengua 
Hola:
Cal tindre en compte que el DCVB recull per a assentar (i sentar) l’accepció habitual des de fa molt de temps (forma que ha estat incorporada pel diccionari de Ferrer Pastor en assentar):
I. Asseure, posar qualcú de manera que el seu pes reposi damunt les anques (Cat., Val.). Puguen en lo darrer [lloc] sentarse los apothecaris, doc. a. 1605 (Segura Hist. Sta. Col. 242).
Deu estar al caure, la cosa.
Però té un altre significat
És evident que cal que les dues acadèmies es posin d’acord d’una vegada i estableixin criteris comuns i unificats. Lingüísticament, seria el més lògic.
Estic d’acord amb les definicions, però no vol dir això que hauríem de dir “seguts” en frases com ara “llegir/pixar/estar seguts” en comptes d'”asseguts”? Llevat els casos en què ens ha assegut algú, és clar. Diem “seu a terra” i no “asseu a terra”, aleshores el participi que hauríem d’emprar en aquestes situacions és “segut”.
Pel que fa a “asseure’s”, crec que és una forma calcada del castellà, ja que, quina necessitat tenim d’usar un verb reflexiu quan ja tenim “seure”?
Gràcies pel comentari, Castellonenc.
El participi de seure és segut (“he segut”) i el de asseure és assegut (“s’ha assegut”). De fet, en els casos que comentes (llegir, pixar, estar, etc., assegut) el que es fa servir és l’adjectiu (que és assegut).
No sé si he resolt el que demanaves…
Hola, Marta Breu,
gràcies per la resposta.
La primera part del meu comentari volia ser una observació “en veu alta” sobre el fet que “assegut” siga un adjectiu derivat del verb “asseure” en comptes del verb “seure”. Si ho analitzem, semblaria que “està/pixa/menja assegut” fos que algú l’ha assegut, per això (em) preguntava si no hauríem d’usar “segut” com a adjectiu en els casos en què som nosaltres qui seiem per voluntat pròpia i “assegut” quan algú asseu algú altre. No sé si he reeixit a explicar-me :)
Ahh! Sí, t’has explicat molt bé. Crec que ahir al vespre estava una mica espessa… Doncs no ho sé, potser sí. Ben vist! De tota manera, també tenim el reflexiu asseure’s, que trenca la teoria, no? ;)
Sí, d’aquí la meua segona part del primer comentari. Quina necessitat tenim d’usar “asseure’s” quan significa el mateix que “seure”? En altres llengües no passa, per això pense que potser es tracta d’un calc de la forma (errònia, com bé expliques tu mateixa en l’entrada) “assentar-se”. Perdona si sone massa crític, és tot mera curiositat :D
Aprofite l’ocasió per a indicar que assentar(-se) ha estat validat pel DNV de l’AVL:
1. v. tr. i pron. Posar (a algú) sobre un suport qualsevol de manera que quede descansant sobre les natges. Assentar el xiquet en la cadireta. Assentar-se en una butaca.
Amb la qual cosa, s’ha ampliat el panorama. Independentment de les relacions que mantinguen l’IEC i l’AVL, les dos entitats són oficials i dictaminen sobre la mateixa llengua.
Hola, Miquel,
sí, ja sé que l’AVL accepta “assentar-se”, però això no lleva que siga un calc del castellà. També els diccionaris accepten “burro” i “tarda”, ambdós presos del castellà.
Recorde una exposició sobre el valencià a Castelló de la Plana on es documentava l’ús de “seure” com a terme anterior a “assentar-se” i anterior a l’arribada del castellà a la zona. Amb independència d’acceptar o no l’entrada de paraules d’altres idiomes, no creus que és una pena perdre paraules nostrades?
Hola, Castellonenc que mos veus des de la Germània:
No em fixe massa en l’etimologia de les paraules, però en prenc nota. El català, com qualsevol altra llengua en societats que no estiguen aïllades, incorpora paraules i trets lingüístics d’altres societats i d’altres llengües. El verb assentar-se (l’accepció que comentem) es pot documentar en català des del segle XV i abans. ¿És un calc del castellà en eixa accepció? No ho discutixc.
En tot cas, afigc una dada que no apareixia en l’apunt d’este bloc. Les indicacions normatives és bo que siguen ben completes. Este apunt hauria de ser sobre seure, asseure, asseure’s, assentar-se, ja que caldria eliminar referència de la nota a la «incorrecció» d’«assentar-se».
L’etimologia no és molt important en este cas, tot i que, tal com indiques, és una llàstima que anem perdent no ja paraules, sinó la llengua sencera, principalment per desús i discriminació lingüística injusta. Fora d’això, perdem i guanyem. En este cas, hem guanyat una accepció per al verb assentar-se. Si fem servir seure o no, dependrà dels criteris estilístics i de la difusió que tinguen els mitjans en valencià. Ara mateix, no tenim ni televisió ni quasi ràdio, ni diaris i poques revistes. Per tant, poc podem modular eixe estil cap a on desitgem.
Gràcies pel comentari, Miquel. Queda dit! (De fet, veig que ja ho havies apuntat en el primer comentari del post.) Penso que, independentment que jo personalment rebutgi assentar amb aquest sentit, tens raó que seria just que en fes esment. Si et sembla, hi penso un temps i modifico l’apunt. Gràcies per la insistència i l’arrodoniment de l’entrada.
Gràcies per les aportacions, Castellonenc. Pel que fa al que deies de ser “massa crític”, no cal dir que el debat sobre la llengua és més que benvingut aquí, i que la curiositat per la llengua segurament la sentim tots els que passem per aquí. ;)
Gràcies a tots dos pel debat :)
Personalment, no veig que guanyem emprant una paraula en detriment d’una altra que ja fèiem servir. Guanyaríem si fóra un sinònim o fins i tot si aportara un matís diferent, que no és el cas, ja que és una substitució plena del mot. És com si ara l’AVL decidira d’incorporar “entonses” perquè els valencians ho diuen.
Els atacs continus a la llengua catalana, sobretot a casa nostra, provenen en gran part del govern que tenim, però crec que els valencians hauríem de ser més crítics amb nosaltres mateixos i esforçar-nos també per parlar bé i recuperar les paraules pròpies. És lògic que en les societats amb llengües en contacte hi haja “contaminació”, però sabem que si som massa laxos amb el tema, tot l’esforç que hem fet i que fem encara els que, d’alguna manera o d’altra, contribuïm a què no es perda, ho engegarem tot a rodar.
Tornant al tema de “segut” i “assegut”. He escrit un equip de lingüistes i filòlegs (no diré el nom perquè no voldria que prengueren açò que diré com una crítica negativa) per a preguntar si seria correcte usar “segut” com a adjectiu (que, com ja he explicat en el meu primer comentari, trobe lògic). Malauradament, la resposta ha sigut simplement que l’adjectiu és “assegut”, sense entrar en explicacions filològiques o extenses, malgrat haver-ho demanat expressament (supose que per raons de temps). No vull dir amb tot ço que perquè jo ho diga s’haurà de fer (no sóc ni lingüista ni una personalitat important), simplement em fa la impressió que a vegades volem equiparar les llengües a les matemàtiques on 2+2=4 i es sempre així. Crec que usant “segut” com a adjectiu de seure i deixar “assegut” com a adjectiu d’“asseure” contribuiria a ampliar la llengua d’una manera natural i, ací sí, guanyaríem.
Castellonenc, pel que fa al tema segut/assegut jo tampoc sé donar-ne una explicació raonada i científica (no en sé tant), però potser algú que en sàpiga més ens pot ajudar. A mi, la veritat, és que no em sembla gens forassenyat usar assegut com a adjectiu de seure i de asseure; els adjectius es formen a partir de la derivació, i asseure no deixa de ser un derivat de seure. M’explico?
Bé, en tot cas, a veure si algú més hi pot dir la seva.
Estimats companys:
En general, els adjectius no els crea la normativa. Si no existix l’adjectiu segut, anem a suposar que és perquè els parlants no n’han fet ús. Cal tindre en compte que, per als valencians, segut és el participi de ser. No és precisament la normativa qui està fent 2+2=4.
Si «antonses» arriba als diccionaris o no, serà cosa de vore. Tal vaig dir, poca calor farà la normativa si no la vehiculem a través dels mitjans i de l’ús diari. Pel que dius, Castellonenc, que guanyaríem si aportara un matís, pareix que hages llegit Coromines (DECLC, seure) quan parla d’assentar-se:
La veritat és que no havia llegit això de Coromines, però segur que no som els únics que pensem així. Personalment opine que és normal no voler perdre i voler guanyar :) Per cert, l’ús d'”assentar-se” que en fa el recullen tant l’AVL com el DIEC.
No tots els valencians usem “segut” com a participi d'”(és)ser”. Jo (i crec que la majoria de la gent que conec) dic “sigut”. No sé on vas nàixer, però cal tindre en compte que, igual que no tots els catalans parlen com a Barcelona, tampoc tots els valencians parlem com a València. Recorda que a les comarques castellonenques el valencià presenta trets diferents. Un clar exemple és l’ús de la terminació en “o” o “e” de la primera persona del present d’indicatiu, ja que pots sentir tant “jo menge” com “jo menjo”, o la tercera persona del singular del mateix temps verbal que, com a Lleida, la fem acabar en “e” (“ell menge”). A vegades tinc la impressió que l’AVL vol allunyar-se de l’ús que fan els catalans avui dia de la llengua i que nosaltres sempre n’hem fet, com per exemple l’ús d'”aquest”. A Castelló sempre hem usat “este” com a part del parlar i “aquest” per a l’escrit. Antigament s’empraven totes dues formes (en l’italià modern també ho fan), però pel que sembla per a l’AVL és preferible l’ús d'”este” en ambdós contextos. Per què? Perquè quan parlem ja no el fem servir? Llavors significa això que millor perdre-ho?
Jo crec que l’AVL va pel camí d’acceptar “entonces” (per cert, també li ho sentit dir a una menorquina, potser no som els únics contagiats). És una pena que ja no se senta tant la resposta tan valenciana i que ja gairebé ningú no recorda. Aquella que quan algú usava l’horrible “entonses” se li responia en to burleta “mig almut i quatre onces”.
Espere que si algun dia tenim una televisió en valencià i de qualitat, es tinguen en compte la resta de subdialectes. Per culpa de Canal 9 els xiquets de Castelló començaren a apitxar (tret només característic del subdialecte central).
Tens raó, Castellonenc, quan tornem a tindre l’RTVV tindrem una nova ocasió de llançar-la a perdre i una oportunitat de fer-ho bé. Vorem què fem.
Sobre el mig armut, és cosa que dia ma «uela» i que vaig aprendre de ben menut. Ara no recorde com pronunciava ella «antonses». Algun dia voré si ho tinc gravat (abans que me se trenquen els reproductors de cintes de casset). Com que vaig nàixer a París, no tinc res a fer per eixa part: el valencià que parle és una barreja del de Tavernes de la Valldigna i Carcaixent. Tinc poc a vore amb el parlar de València.
Finalment, sobre la política de l’AVL, trobe que farà bé de donar compte de l’ús de la llengua que fan (o ells voldrien que feren) els valencians. Dit això, el seu diccionari inclou el de l’IEC i bona part del GDLC (i això no passa tant al revés). No estic d’acord amb la gestió de l’AVL en moltes coses, però si van en el sentit que va dir Fabra als valencians, «encara que no us preocupéssiu gens d’acostar-vos al nostre català», crec que arribaríem a bon port.