Avui vull parlar d’un trio de substantius que, com que es pronuncien bastant semblantment, solen causar confusions a l’hora d’escriure’ls. Aquests tres substantius són conte, comte i compte.
Conte. Un conte és una narració breu: S’ha llegit tots els contes de la Rodoreda.
Comte. Un comte és un home amb un títol nobiliari: Van a la perruqueria del carrer Comte d’Urgell.
Compte (atenció: duu sempre gènere masculí). Un compte pot ser força coses, però bàsicament és
- un càlcul: Si fa bé els comptes, acabaran de pagar la hipoteca d’aquí a 30 anys.
- un paperet en què hi ha escrit el que deus a algú: Demanem el compte al cambrer i marxem.
- un registre dels diners que tens en una entitat bancària: Ha obert un compte a l’estranger.
- sinònim de cura o atenció: Aneu amb compte amb l’esglaó.
Vés en compte que el comte aquesta nit li toca explicar un conte i tots sabem els gustos que té el compte alhora de tria un contes.
Aquest trio sembla fàcil però a vegades tots hi ensopeguem.
Sí, els lapsus ens poden jugar males passades. Un altre dia podria parlar dels usos dels verbs contar i comptar, paral·lels als noms.
Quadern de mots, l’últim COMPTE hauria de ser COMTE, oi? ;)
Glups!!, això m’ha passat per no anar en compte.
I tant que s’ha de vigilar. Jo una vegada vaig rebatejar un títol: “El comte Arnau” es va convertir en “El compte, Arnau!” Potser l’Arnau volia fer un “sinpa”? I ja de passada, si algú em sap dir com hauria d’anar això dels “sinpa” :)
Bones festes, Marta!
Quadern de mots, també hem de dir anar amb compte.
Montse, quina gràcia, això del comte Arnau… En això del sinpa ja hi meditaré durant les festes, si és que en sobrevisc… ;) Bones festes!