Orgue i òrgan

De vegades es confonen les paraules orgue i òrgan.

Orgue és l’instrument.

• El primer que vam sentir en entrar a l’església va ser la música imponent de l’orgue.

Òrgan pot ser la part del cos o bé una part (una unitat, un grup) d’una entitat amb unes funcions determinades.

• L’òrgan de l’oïda
• Els òrgans del govern

Revencillades

Tot sovint, quan es demana l’equivalent català al castellà *retortijones, es proposa l’acadèmic retorçons (dic “acadèmic”, des de la meva ignorància, perquè a mi no em sona gaire natural i em sembla més aviat un invent artificial, però potser sí que es diu en alguna banda). Doncs bé, una família barcelonina molt propera a mi en diuen, espontàniament, revencillades. Aquesta paraula, que jo abans desconeixia, està documentada al DIEC i remet a la forma revinclada (la qual cosa vol dir que la segona és la forma normativa preferent). El diccionari d’Alcover i Moll també la documenta, tot i que no indica que es digui a Barcelona (segons el diccionari és pròpia d’algunes zones de Lleida, Tarragona i el País Valencià).

Bé, doncs ja tenim alternatives a l’incorrecte *retortijons: revencillades, revinclades i retorçons. Vosaltres com en dieu?

Què

Després d’haver descrit els usos del que (vegeu el post anterior), ara parlem del què, amb accent.

Què pot ser un pronom interrogatiu, un pronom relatiu o un substantiu.

PRONOM INTERROGATIU

Quan podem substituir què per quina cosa o quin motiu (és a dir, quan és un pronom interrogatiu), hem d’escriure què, amb accent.

• Vull que m’expliquis què has fet. (En canvi, diem: “Vull que m’expliquis el que has fet”. Vegeu el post anterior.)
• Digueu-me de què va l’obra.

PRONOM RELATIU

Quan què és pronom relatiu va precedit d’una preposició i s’escriu amb accent, per exemple:

• Va recollir el llapis amb què l’havia dibuixat. (Podem substituir què per el qual.)

SUBSTANTIU

Què pot ser un nom i anar precedit d’un article, com en els casos següents:

• Ja trobarem el què.
• Quan pugueu digueu-me el què.

El DIEC2 defineix aquest què substantiu d’aquesta manera: “quid d’una qüestió, naturalesa d’una cosa.” De fet, em sembla que aquest què vol dir una cosa o una altra segons el context (allò que s’ha parlat abans, allò implícit en la conversa, etc.).

Que

Avui, per petició d’una (benvolguda) lectora del bloc, em proposo explicar els usos del que i què, que dividiré en dos posts perquè tot sigui més clar. Cal tenir en compte que simplifico bastant per fer més entenedora la qüestió.

La partícula que, sense accent, pot ser una conjunció, un pronom  o un adverbi.

CONJUNCIÓ

Quan que és conjunció va sempre sense accent:

• Deixa que parli tranquil·la.
• És tan barrut que sempre marxa sense pagar.
• Que dorm, ja, el nen?

 La conjunció que també pot formar part de locucions conjuntives, com ara malgrat que, per bé que, etc.

PRONOM

Que també pot ser (tot sol, sense cap preposició) un pronom relatiu, per exemple:

• La noia que has vist és la meva germana. (Sabem que que és un pronom relatiu perquè es pot substituir per la qual.)

Que també pot anar juntament amb l’article el i formar la combinació el que, la qual introdueix oracions subordinades substantives, com en aquests casos:

• Vull que m’expliquis el que has fet (El es pot substituir per allò.)
• El que hagis dit ara ja no té importància (El es pot substituir per allò.)

La combinació el que s’escriu sempre amb el que sense accent, excepte quan què és un substantiu. (Vegeu el post següent.)

ADVERBI

El que adverbi modifica (intensifica el valor de) adjectius o adverbis, com en els casos següents:

• Que bé que hagis vingut!
• Que gran que t’has fet!

En aquests casos, quan és un adverbi, que no duu mai accent.

*Menys mal!

Tot sovint la gent s’exclama amb alleujament dient *menys mal!, una expressió incorrecta en català i calcada de la castellana menos mal. Aquest menys mal és força expressiu, molts el tenim molt interioritzat en el nostre llenguatge i costa de substituir-lo per expressions genuïnes.

Per quines expressions el podem substituir? 

Podem dir, tenint en compte cada context: sort!, encara sort que…, m’alegra que, estic contenta que, que bé! 

Quines se us acuden a vosaltres?

N’escric alguns exemples:

• *Menys mal que has vingut i has dut la música!
• Sort que has vingut i has dut la música!
• Ja he acabat la correcció. *Menys mal!
• Ja he acabat la correcció. Que bé!

Sempre que

Sempre que és una locució conjuntiva que permet expressar una condició perquè es produeixi alguna cosa. Per exemple: 

• Sempre que li lliureu els treballs puntualment, us els corregirà.
• Accedirà a parlar amb tu sempre que siguis educat.

En aquests casos, se sol usar erròniament *sempre i quan, imitant la sintaxi castellana. Aquest mal ús està força estès; cal anar amb compte i evitar-lo!

Un editorial o una editorial?

Un editorial (en masculí) és l’article que publica un diari on expressa la seva opinió sobre un tema.

Una editorial (en femení) és l’empresa que publica i ven llibres.

Segurament no és un error freqüent, però l’altre dia ho van dir malament al Polònia i potser existeix aquesta confusió…

Culte, culta

El masculí és culte i el femení culta. Oralment i en el dialecte oriental no es fa la distinció de gènere; tots dos adjectius sonen igual. També, inculte i inculta. Res de ficar-se amb els *incults, que llavors ho serem nosaltres.

Facturar i fracturar

Facturar vol dir, d’una banda, ‘fer constar (alguna despesa) en una factura’, i de l’altra, ‘enregistrar l’equipatge (en un aeroport, per exemple) perquè arribi a la destinació’.

Fracturar vol dir ‘trencar’. Normalment es fa servir per a ossos o cartílags.

De vegades hi ha vacil·lacions gracioses a l’hora de pronunciar aquests dos verbs i algú pot sentir dir alguna cosa com ara: “*corre, anem a fracturar les maletes”.