Heretar

En català no és *heredar (la forma castellana), sinó heretar. Marcant bé la t, que no ens faci mandra.

• Han heretat unes terres d’un oncle desconegut.

Alhora i a l’hora

Avui parlaré de la diferència entre alhora i a l’hora. Com veurem, no tenen res a veure, però la semblança entre totes dues formes duu a nombroses equivocacions.

Alhora és un adverbi que vol dir ‘a la vegada’, ‘a un mateix temps’.

• És de mala educació mastegar i parlar alhora.
• Van posar-se a parlar alhora, de manera que hi va haver una certa confusió.

En canvi, l’expressió a l’hora, que va acompanyada de la preposició de, vol dir, simplement, ‘en el moment de’, i la fem servir per referir-nos a una hora determinada.

• Va arribar cap a dos quarts de deu, a l’hora de sopar.

Si diem a l’hora, sense afegir-hi res més a darrere, volem dir ‘puntualment’, ‘a l’hora que s’havia convingut’, etc.

• Per sort, va arribar a l’hora.

Vorada

L’altre dia em van demanar com es deia en català el que en castellà es diu bordillo, és a dir, la vora de les voreres o les andanes que separa els vianants dels cotxes o els trens. Doncs bé, es diu vorada o rastell. 

• L’esperaven asseguts a la vorada.

Vorada, de fet, és la vora d’un lloc o d’una cosa. Es parla de la vorada d’un riu, per exemple, per referir-se a la riba.

Desconec si rastell es fa servir gaire o si és una forma pròpia d’un lloc determinat… Vosaltres l’heu sentida mai?

Llamp i llampec

Avui vull parlar de la diferència semàntica de llamp i llampec, paraules que duen a la confusió per la seva semblança.

Llamp és la descàrrega elèctrica, és a dir, allò que cau dels núvols a la terra, sobre un arbre, etc. (Perdoneu la poca precisió terminològica, però em sembla que la idea s’entén.)

Llampec és l’esplendor, la llum que fa el llamp en caure.

Per tant, allò que no va provocar el greu incendi va ser un llamp, i no un llampec (com darrerament s’ha dit, per equivocació, en alguns mitjans).

Acaparar i aclaparar

M’han dit que de vegades es confonen els verbs acaparar i aclaparar a causa de la proximitat de la seva grafia. De fet, semànticament no tenen res a veure. Deixem clar, doncs, el significat de cadascun.

ACAPARAR

Acaparar, en l’àmbit de l’economia, es fa servir per parlar de quan s’adquireix i reté una gran quantitat d’una mercaderia per tal de poder apujar-ne el preu en el mercat i especular.

També es fa servir, en el llenguatge comú, com a sinònim de apropiar-se (d’una cosa material o abstracta). Igual que apropiar-se, acaparar té un matís negatiu (com el terme econòmic, evidentment). És a dir, si es diu que algú ha acaparat tots els caramels de la cavalcada de Reis, ho diem en to de crítica, perquè no n’ha deixat per als altres.

ACLAPARAR

Aclaparar vol dir ‘fer sucumbir’ sota un pes (que pot ser material o no). Així, es pot parlar d’aclaparar un arbre (tirar-lo a terra) o d’aclaparar una persona amb un munt de feina.

També es fa servir com a sinònim de postrar (treure les forces). És a dir, a algú el pot haver deixat aclaparat una malaltia, la febre, etc.

Emprovador

L’altre dia ja dèiem que els vestidors (i no els vestuaris) són aquelles cambres de les botigues on ens canviem la roba. Doncs bé, d’aquests llocs també en diem (més usualment) emprovadors. Però, atenció, res de *provadors. I és que ens emprovem uns pantalons per veure si ens van bé i no ens els *provem pas.

Escric aquest post perquè l’altre dia, i no us enganyo, vaig veure un cartell ben gros en una botiga que deia: “probadors”. Amb l’afegitó de la be alta castellana. Allà penjat s’exhibia, ben tranquil, impune, sense cap vergonya.

*Soso

Malgrat l’aclaparant ús de l’adjectiu *soso, és la forma castellana i no és correcta en català, com ja deveu saber. 

Aleshores, com podem dir que a un menjar li falta sal? 

Bé, doncs en primer lloc tenim l’adjectiu fat, fada. D’acord, és una forma poc usada i, per tant, poc coneguda, però potser podem afegir-hi de sal perquè resulti més entenedora. És a dir, per exemple, “El pollastre és/està fat de sal”. Tinc entès que aquesta última forma s’utilitza més sovint.

La meva àvia, que sempre trobava que a tot li faltava sal, deia “La carn està dolça”. Després de consultar el diccionari, he vist que l’adjectiu dolç, dolça, per referir-se a un menjar que no té prou sal, és correcte.

Finalment, també podem fer servir insípid o insuls (o altres perífrasis com ara, simplement, “li falta sal”). És cert que aquests adjectius no es fan servir només per assenyalar la manca de sal en un plat, però em semblen prou adequats (l’etimologia de insuls és prou explícita).

La forma *soso també s’usa per qualificar persones o descriure esdeveniments, converses, etc. En aquest cas podem fer servir insuls (segons el DIEC2, s’aplica sobretot a les persones), avorrit, ensopit, mediocre, monòton, pesat, que s’acosten més o menys al significat de *soso i que s’han d’utilitzar sempre segons el context.