Sentir i escoltar

27/02/2010

Avui vull parlar de la diferència entre sentir i escoltar. He de confessar que m’amoïna enormement que cada cop més se substitueixi sentir per escoltar; que se’n confoguin els significats. Abans, aquest error el sentia sobretot en castellà, però ara es comet (i bastant sovint) també en català i s’ha estès alegrement en tota mena d’àmbits. Jo trobo que és un error molt greu i que hem d’evitar de totes totes.

Sentir vol dir ‘percebre’ un so. Entre cometes, podríem dir que és un fet involuntari. Una persona que tingui el sentit de l’oïda (que hi senti) sentirà una cosa encara que no vulgui: un crit, un soroll, un cop de porta, unes paraules, música de fons, etc. En castellà, el verb equivalent es oír.

En canvi, escoltar és una acció voluntària. Vol dir ‘parar atenció’. Una persona escolta alguna cosa (que, d’altra banda, pot sentir perquè té el sentit de l’oïda) perquè està atent i té desig de fer-ho: un conte, una altra persona, la ràdio, una cançó, una lliçó, etc.

Així, no podem dir que *hem escoltat un soroll, un crit, un cop de porta, perquè són sons que rebem, sovint inesperadament, a les orelles; que percebem els que tenim sentit de l’oïda, però que no ens aturem a escoltar (normalment, vaja).

A veure si amb els exemples següents de tres diàlegs suposats s’entén bé la diferència.

  • Que no em sents? T’he dit que apaguis la ràdio!
  • Sí que et sento, perquè prou que crides, però estic escoltant un programa que m’agrada molt.
  • Per què no m’escoltes? No t’ho he dit, jo, això!
  • Sí que t’escolto, però no et sento; apuja el volum del telèfon.
  • No has sentit un soroll?
  • No, jo no he sentit res!
  • A veure… Calla i escolta.

Si voleu llegir informació més detallada sobre la diferència entre aquests dos verbs, us recomano aquesta entrada, d’Adhuca’t.

Anuncis

Veure-hi i veure-s’hi

21/02/2010

Avui parlaré de la diferència entre veure-hi i veure-s’hi:

Una persona hi veu si té la capacitat de veure, de percebre les imatges. El DIEC ho defineix com “tenir el sentit de la vista”.

Una persona s’hi veu si, tenint la capacitat de veure, en un moment concret “té la claror suficient per a veure-hi” (DIEC).

  • No hi veu, és cec.
  • Hi veu bé, però no prou per no dur ulleres.
  • Ja t’hi veus, amb tan poca llum? Sí, m’hi veig perfectament.

Mal de cap i maldecap

14/02/2010

Maldecap i mal de cap, malgrat que es pronuncien igual i gairebé s’escriuen també igual, tenen significats diferents. Vegem-ho:

Mal de cap, separat, fa referència a allò que a tots ens ha passat o ens passa amb més o menys freqüència: és el dolor del cap. Així com tenim mal de cap, també podem tenir mal d’esquena, mal de coll o mal de panxa, mals que escrivim sempre separats. El terme mèdic és cefalàlgia.

Maldecap, tot junt, també és allò que hem tingut o tenim tots amb més o menys freqüència: són preocupacions, molèsties provocades per una raó o altra. D’acord, un maldecap ens pot fer venir mal de cap, però, evidentment, no parlem del mateix. Per força, el substantiu maldecap es deu haver format a partir del sentit figurat del mal de cap.

  • Ha pres tanta estona el sol que ara té mal de cap.
  • Ocupar-se d’organitzar una festa és un maldecap.

Avantatge

13/02/2010

Viure a ciutat té uns avantatges i uns inconvenients; en una cursa un corredor pot portar molt avantatge al que té darrere.

Avantatge és sempre un nom masculí i porta una a davant. No ens deixem enredar pel que se sent tot sovint i recordem: un avantatge l’avantatge i no *una ventatja o *la ventatja, que sonen igual (i per això duen a confusions) però són incorrectes.


Partícip

11/02/2010

Si participes en alguna cosa, n’ets partícip, i no pas *partícep. En aquest cas la forma castellana és també amb i. Potser el barbarisme prové del llatí particeps?


*Donar-se compte

05/02/2010

Avui m’han proposat de parlar de l’expressió *donar-se compte. Aquesta forma, que no és correcta, és un calc de la locució verbal castellana darse cuenta. Podríem dir que se n’ha fet una traducció literal (paraula per paraula), que ha donat com a resultat una expressió que no és pròpia del català. Quina és, doncs, la forma correcta? Adonar-se és la més comuna. També podem fer servir altres verbs, com ara percebre, fixar-se, advertir, etc., sempre segons el context.

  • Té poca vista. No s’adona mai de res.
  • T’has adonat que amagava alguna cosa?