Avui vull parlar de la diferència entre sentir i escoltar. He de confessar que m’amoïna enormement que cada cop més se substitueixi sentir per escoltar; que se’n confoguin els significats. Abans, aquest error el sentia sobretot en castellà, però ara es comet (i bastant sovint) també en català i s’ha estès alegrement en tota mena d’àmbits. Jo trobo que és un error molt greu i que hem d’evitar de totes totes.
Sentir vol dir ‘percebre’ un so. Entre cometes, podríem dir que és un fet involuntari. Una persona que tingui el sentit de l’oïda (que hi senti) sentirà una cosa encara que no vulgui: un crit, un soroll, un cop de porta, unes paraules, música de fons, etc. En castellà, el verb equivalent es oír.
En canvi, escoltar és una acció voluntària. Vol dir ‘parar atenció’. Una persona escolta alguna cosa (que, d’altra banda, pot sentir perquè té el sentit de l’oïda) perquè està atent i té desig de fer-ho: un conte, una altra persona, la ràdio, una cançó, una lliçó, etc.
Així, no podem dir que *hem escoltat un soroll, un crit, un cop de porta, perquè són sons que rebem, sovint inesperadament, a les orelles; que percebem els que tenim sentit de l’oïda, però que no ens aturem a escoltar (normalment, vaja).
A veure si amb els exemples següents de tres diàlegs suposats s’entén bé la diferència.
- Que no em sents? T’he dit que apaguis la ràdio!
- Sí que et sento, perquè prou que crides, però estic escoltant un programa que m’agrada molt.
- Per què no m’escoltes? No t’ho he dit, jo, això!
- Sí que t’escolto, però no et sento; apuja el volum del telèfon.
- No has sentit un soroll?
- No, jo no he sentit res!
- A veure… Calla i escolta.
Si voleu llegir informació més detallada sobre la diferència entre aquests dos verbs, us recomano aquesta entrada, d’Adhuca’t.
Fica-hi la llengua 
Ai, quin ensurt! He hagut d’anar a corre-cuita a veure el meu post per assegurar-me si havia escrit correctament el que feien els nanos (sentir o escoltar els contes). Uf, per una vegada ho he fet bé.
Trobo molt encertats els exemples que exposes. Si s’accepten suggeriments, un verb que també es confón sovint és veure/mirar. Mai tinc del tot clar si la tele la miro o la veig… encara que si sóc fidel a la crua realitat el que faig és dormir (és que de vegades la programació no dóna per a més)
Bona pensada! Mirar i veure és un cas molt semblant a sentir-escoltar. Ja en faré un post!
I tant que s’accepten propostes, estic encantada de rebre’n!
Uf, a mi també em m’amoïna una mica, Marta! I em posa una mica nerviosa, ho he de confessar! Quan algú al metro parla per telèfon i diu “Espera, que no t’escolto perquè estic en un túnel!” (aquí, a més hi ha el tema del “ser” i “estar” agefit! hehehe) sempre estic a un pas d’agafar-li el telèfon i dir-li: “és “sento”, i no “escoltooooooooo”!”
hihihi :)
Hahahaha, Emma! Tant de bo ho fessis / ho féssim! Això de la llengua afecta els nervis, eh?
osti, acabo de veure que semblo dislèxica en el meu comentari anterior… xd
Estic totalment d’acord amb el que dius, però hi voldria afegir un matís: en la parella sentir/escoltar, escoltar és el verb marcat (implica “parar atenció”), però això no vol dir “sentir” no es puga aplicar també a parar atenció.
Si dic “M’agrada escoltar música” vol dir que hi pare atenció. Si dic “M’agrada sentir música”, no dic res sobre si hi pare atenció o no (tant pot ser una cosa com l’altra). Per tant, el verb sentir NO implica “per se” falta d’atenció.
Tens tota la raó; moltes gràcies per aquest comentari tan encertat.
[…] https://ficahilallengua.wordpress.com/2010/02/27/sentir-i-escoltar/ […]