Si una persona ha nascut en un país diem que és un nadiu (o una nadiua) d’aquell lloc. Aquesta forma es pot fer servir com a nom i com a adjectiu.
- Els nadius de Catalunya són catalans.
- Barcelona no és la seva ciutat nativa però hi ha viscut més de 50 anys.
També existeix, amb aquest mateix sentit, natiu (i nativa), però, atenció!, només com a adjectiu segons la normativa. (El diccionari de l’Enciclopèdia, per exemple, sí que l’admet com a nom.) Com a adjectiu, també es pot fer servir natal.
- Barcelona no és la seva ciutat nativa però hi ha viscut més de 50 anys.
Fica-hi la llengua 
Nadiu és molt proper a nadó, oi? Totes dues formes vénen de nàixer: un nadó nadiu nedava el dia del seu natalici.
Hahahaha, molt bona! :)
M’hi he trobat avui i de seguida he pensat en això que comentes de les categories gramaticals en funció del diccionari: lletraferit apareix sols com a adjectiu al DIEC2 mentre que també queda recollit com a substantiu al GDLC. Ens hi va molt, eh?
Per cert, amb nadiu i natiu hi ha la llegenda urbana que només la primera és correcta (suposo que per allò de ser la forma més llunyana a l’espanyol). Jo mateix hi hauria caigut de quatre potes fa uns anyets…
Salut!
Bentornat, Àlex!
És curiós això dels substantius/adjectius. A mi em sembla que haurien d’acabar acceptant-los com a substantius; de fet és un procés ben natural de la llengua.
(Ah, i jo també hi hauria caigut…)