Com podem designar una persona que dóna una importància excessiva als diners, que és poc generós, que és reticent a gastar per als altres, que sempre mira fins a l’últim cèntim (o pesseta)?
En podem dir avar, pesseter, gasiu, rata, garrepa, mesquí, ronyós i, fins i tot, tacany.
Però recordeu: no en podem dir *ràcano, *pessetero o *tacanyo.
Fica-hi la llengua 
Potser *pessetero seria el castellanisme menys greu o, al menys, un cas curiós d´influència recíproca entre llengües (donat el suposat orígen català de la paraula “peseta”)…
Arribara mai un derivat de ‘centim’ d’aquesta mena? Certament, ni ‘centimer’ ni ‘centimaire’ (es maco, pero sembla una altra cosa) no acaben de fer el pes.
Alternatives: ‘escanyapobres’ (mes per Oller que pel que en diu el DIEC2; de vegades he fet servir ‘tuies’, tambe) o be ‘nunyes’ (o ‘nunyito’, que tambe te força acceptacio i es fa anar molt).
Interessant l’apunt sobre la ‘pesseta’. El DRAE no hi combrega, pero (ni tampoc Coromines).
Sí, sembla que pesseta prové de ‘peça petita’, per bé que he vist que alguns diccionaris castellans (DRAE, CLAVE) afirmen que l’etimologia és peso.
En tot cas i deixant de banda això, em sembla curiós i molt interessant el fet que establim (jo inclosa) “graus de gravetat” pel que fa als barberismes. Trobo que de vegades és encertada aquesta distinció, per bé que hem de reconèixer que potser un pèl subjectiva també. Com que la llengua és dels parlants, passen coses d’aquestes tan interessants. :)
Àlex, he publicat el comentari anterior sense haver vist el teu.
Escanyapobres m’agrada molt (potser al final no el vaig posar per això del DIEC, però el trobo fantàstic) i els nunyes i nunyito m’han fet riure molt.
Els centimer i centimaires dubto que es creïn si no es van crear abans, però seria ben interessant. Sembla que els derivats i els compostos d’aquest tipus ara es fan amb l’euro… D’altra banda, seria divertit també que es recuperés allò dels cèntims per fer referència als diners (no tinc ni un cèntim, això val molts cèntims), que fins fa poc només feien servir els nostres avis però que ara torna a ser ben modern i actual!
Suposo que la gracia dels centims era que la gent ho deia i als que no els haviem vistos (els centims) ens feia gracia. Ara el que faria gracia, suposo, es continuar parlant de ‘pessetes’ o ‘peles’.
Ara be, que ningu no ens prengui els ‘pempins’, sobretot!
He, he, això dels cèntims i les pessetes té molta gràcia! A vegades, malgrat ser jove, se m’escapa també “peles” o “duros”. Per als meus avis, en canvi, cap problema: continuen dient que a casa no hi ha cèntims! Em sembla, a més, tornant a les paraules que eren citades en aquesta entrada, que també diuen algun cop “pessetero”, o, almenys, ho he sentit per algun lloc. La paraula fa gràcia. Està clar que la “o” és per influx castellà i quasi quasi que ja té un ús popular i familiar en el català, el que parla la gent gran. Per mig adaptar-ho al català quan vulguem reproduir aquest registre més popular, penso que potser podríem escriure-ho amb “u”. És com el cas d'”estupendu”. Sempre ho diuen totes les iaies!
Haha, a mi també se m’escapen els duros i les peles… I si parlo amb nens de divuit anys i els dic “això val quatre duros”, per exemple, em miren com si fos una vella…
Pel que fa les paraules com estupendu, estic totalment d’acord amb tu, i en contextos informals també les escric així per fer broma, però pensa que a la banda occidental aquestes les fan o… ;)