Sovint es produeixen vacil·lacions a l’hora de fer servir per què, per a què i perquè. Avui em proposo escriure l’ús de cada partícula o grup de partícules de la manera més simple i entenedora possible. (Com sempre, demaneu-me tots els dubtes que tingueu sobre això.)
PER QUÈ
— D’una banda, per què és la combinació de la preposició per amb el pronom interrogatiu què. Introdueix una interrogació (atenció: cal tenir en compte que la interrogació pot ser directa o indirecta) i es refereix a la causa d’una acció.
- Per què has vingut? (Pregunta directa)
- Digues per què has vingut. (Pregunta indirecta)
- M’agradaria saber per què has vingut. (Pregunta indirecta)
— De l’altra, per què també pot ser la combinació de la preposició per amb el pronom relatiu què. Aquest ús es distingeix clarament de l’anterior i és molt menys habitual:
La porta per què ha passat era mig oberta ( = la porta per la qual ha passat).
PER A QUÈ
— És la combinació de la locució preposicional per a amb el pronom interrogatiu què. Introdueix una interrogació (directa o indirecta) i es refereix a la finalitat d’una acció.
- Per a què serveix el fax? (Pregunta directa)
- Digues per a què serveix el fax. (Pregunta indirecta)
- M’agradaria saber per a què serveix el fax. (Pregunta indirecta)
PERQUÈ
— Perquè és una conjunció que pot tenir un valor causal o final.
- He vingut perquè volia veure’t. (Valor causal: “la raó d’haver vingut és que et volia veure”)
- Fan la revista en línia perquè arribi a més gent. (Valor final: “la revista es fa en línia amb la finalitat que arribi a més gent”). Atenció, aquí en castellà es faria servir ‘para que’.
— De vegades la conjunció perquè se substantivitza, la qual cosa vol dir que perquè és converteix en un nom, amb el significat de ‘causa, raó’. En aquest cas, el perquè va precedit d’un determinant.
- No coneix el perquè de la vida.
- No li ha donat cap perquè del seu comportament.
n. b. Fixeu-vos que en tots tres casos el què duu accent.