Si no i sinó

30/04/2013

Avui vull parlar de les partícules si no i sinó, que sovint es confonen. A continuació n’explico les característiques.

SINÓ

Sinó és una conjunció adversativa que, bàsicament, té aquests dos usos:

—> Introdueix un element que marca oposició amb l’element relacionat.

  • No agafis el paraigua, sinó la capelina.
  • No li ha dit que marxés, sinó que es quedés.

—> En oracions negatives introdueix un element que constituirà l’única excepció del que s’expressa.

  • No té sinó tres-cents euros al compte corrent (= només té tres-cents euros al compte corrent).
  • No ha escrit sinó tres ratlles (= només ha escrit tres ratlles).

SI NO

Si no no és més que la unió de la conjunció condicional si i l’adverbi no. El no que acompanya el si té la funció de negar l’oració condicional.

  • Si no compleixes el termini de lliurament, no et pagaran la totalitat de l’encàrrec.
  • Canta’m; si no, m’entristeixo. (El ‘si no’ conté implícitament la frase ‘si no em cantes’.)
Anuncis

Sagnar

24/04/2013

Si una ferida perd sang, diem que sagna, i no pas que *sangra (del verb castellà sangrar). Els paràgrafs també se sagnen. Recordem: el verb català és sagnar.

  • Aquells anys el país va viure un episodi sagnant.

Ser i estar

13/04/2013

Amb aquesta entrada em proposo explicar algunes característiques concretes dels usos dels verbs ser i estar. Lluny de voler fer una explicació exhaustiva del comportament d’aquesta parella de verbs (tasca ben complexa, per cert), pretenc descriure de manera senzilla els aspectes que sembla que més sovint condueixen a errors, amb la intenció que aquestes consideracions puguin resultar útils als usuaris i les usuàries de la llengua.

Usos

—> Volem indicar, simplement, localització: SER.

  • El gat és dalt de la teulada.
  • —On ets? —Sóc al metro.
  • — On és el meu llibre? —El tinc jo.
  • —On és, el teu company? / —Deu ser a esmorzar.

—> Indiquem o volem indicar una duració (explícita o implícita) en la situació o l’acció que es descriu: ESTAR (o ser).

  • Estarà tres hores al museu.
  • Estaré aquí amb tu fins que t’adormis.

—> Fem referència a la temporalitat d’una acció: ESTAR.

  • Està de viatge. (Entenem que hi estarà només temporalment.)

—> Amb locucions prepositives (sense valor locatiu): ESTAR.

  • L’espectacle està a punt de començar. (Tot sovint sentim, per ultracorrecció, aquesta frase: *L’espectacle és a punt de començar).
  • Estic en contra de les crispetes al cinema.

—> Amb adjectius i participis que indiquen propietats d’éssers animats i inanimats: SER.

  • És una persona agradable.
  • És un gat dormilega.
  • Els seus ulls són transparents.

—> Amb adjectius i participis que indiquen estats d’éssers animats: ESTAR.

  • Avui els gats estan esverats.

—> Amb adjectius que indiquen estats d’éssers inanimats: ESTAR i SER.

  • La porta és oberta o la porta està oberta.
  • El menjar és fred o el menjar està fred. (En aquest cas i en altres de similars, l’ús tradicional és amb ser).

—> Amb adverbis: ESTAR.

  • Li sembla que ser tan avar està malament.

—> Indiquem l’estat civil o l’estat vital d’algú: SER i ESTAR. (L’ús tradicional és amb ser).

  • És casada o està casada.
  • És divorciat o està divorciat.
  • És mort o està mort.
  • És viva o està viva.

—> Sinònims de treballar, viure i raure: ESTAR.

  • Fa tants anys que està en aquell banc i ara l’acomiadaran ( = fa tants anys que treballa en aquell banc).
  • Fa tres anys que estic amb la Joana ( = fa tres anys que visc amb la Joana).
  • El problema està en la impossibilitat d’un compromís real de les persones (= el problema rau en la impossibilitat d’un compromís real).

Encertar

11/04/2013

Mentre no arriba un apunt més gros que estic preparant, aprofito per parlar breument del verb *acertar, que m’ha semblat que es fa servir força. Recordem que la forma correcta és encertar.

  • Ha llançat la pilota amb força i ha encertat la cistella.
  • Sempre encerta les paraules per convèncer-la.

Cellajunt, cellajunta

03/04/2013

L’altre dia, durant una conversa en català, la persona que parlava va fer servir, sense gens de vacil·lació, l’adjectiu cejijunto, en castellà. Ho va fer amb bastanta naturalitat i les persones que l’escoltaven no van semblar sorprendre-se’n gaire. És més, van seguir el fil de la conversa utilitzant també, al seu torn, la mateixa paraula.

Doncs bé, és per això que avui vull parlar de l’adjectiu equivalent en català: cellajunt. El significat de l’adjectiu és ben transparent: es diu que és cellajunta la persona que té les celles juntes.