Avui vull parlar del verb caure. Concretament, de l’ús pronominal erroni que se li atorga últimament (ús que ha anat creixent cada cop més, de manera bastant preocupant). Bé, cal dir que caure no és un verb pronominal (en cap accepció); és a dir, el verb català és caure, i no pas caure’s.
- Ha caigut del gronxador. (I no: *S‘ha caigut del gronxador).
- Per poc caic. (I no: *Per poc em caic).
- Et cauen els pantalons. (I no: *Se‘t cauen els pantalons).
- La casa li cau a sobre. (I no: *La casa se li cau a sobre).
- No tinc on caure morta. (I no: *No tinc on caure’m morta).
n. b. Als exemples tercer i quart, els pronoms et i li substitueixen “a tu” i “a ell” i són complements indirectes del verb de l’oració.