L’adjectiu presumpte s’escriu amb una sola essa. Així, com que va entre dues vocals, aquesta essa és sonora (es pronuncia [z]). El femení és presumpta i el plural, tant per al femení com per al masculí, presumptes.
Podríem dir que la funció d’aquest adjectiu és posar entre cometes el nom al qual acompanya, és a dir, indicar que no s’ha pogut comprovar si és certa la seva naturalesa.
Podem parlar de la presumpta autora d’una novel·la si l’obra es va signar amb pseudònim i no se’n sap del cert l’autoria; d’un presumpte delinqüent si encara no ha estat jutjat; d’un presumpte malalt de càncer si encara no ha rebut els resultats de les proves.
L’adjectiu no només s’aplica a persones; també podem parlar de la presumpta mentida, la presumpta estafa, els presumptes beneficis, etcètera.
La primera idea que m’ha vingut al cap quan he vist l’entrada és que, potser, parles de presumpte perquè l’ús constant de la paraula assumpte pot fer que a l’hora d’escriure presumte hi posem dues esses.
He volgut comprovar-ho i he consultat al DIDEC2 les paraules que acaben en ‘sumpte’ i només n’hi ha tres: assumpte, transsumpte i presumpte.
Presumpte -a (adj. [LC] Que hom presumeix que és tal o tal) procedeix del participi del verb llatí del qual avui diem presumir. I és curiós que l’últim significat que va adquirir aquest verb és amb el qual, d’entrada, el relacionem: Creure, i donar-ho a entendre amb les paraules, el capteniment, etc., de posseir una qualitat, un mèrit, una virtut.
Però l’adjectiu presumpte té relació amb el significat originari del verb ( Creure (alguna cosa) fundant-se en la seva probabilitat, en indicis o senyals que se’n tenen) tal com tu expliques tan bé en aquesta entrada. .
Gràcies pel comentari, Orèn! Sí, he volgut parlar de presumpte perquè tot sovint es fa amb essa sorda i crec que, al final, sentint-ho dir tantes vegades malament, acabem per vacil·lar a l’hora de fer servir la forma…
Reblogged this on enricvilanovacortasa's Blog.
Reblogged this on Pedresdellum's Blog.
Presumir és presumptuós !