El verb muntar en català s’escriu amb u, i no pas amb o. Quan pronunciem o escriguem aquest verb en les seves diferents formes, hem de fer-ho sempre amb u.
- L’amazona munta a cavall i se’n va (i no: l’amazona *monta a cavall).
- Li agradaria que muntessin el negoci al poble del costat (i no: li agradaria que *montessin el negoci).
- Per començar, cal muntar la nata perquè prengui consistència (i no: *cal montar la nata).
n. b. En acabar de fer l’apunt m’adono que ja vaig parlar d’aquest tema fa un parell d’anys. Decideixo publicar l’entrada igualment perquè pot servir per refrescar la qüestió.
Fica-hi la llengua 
Ara faré una petita confessió en la intimitat de la blogosfera: un dia, fent classe i explicant el truc de buscar una forma verbal en què la vocal conflictiva sigui tònica (‘muntar’ perquè jo ‘mUnto’), vaig deixar anar alegrement que fem ‘montar’ perquè jo ‘mOnto’.
No sé en quin moment em vaig adonar de l’error. Qui té guix…
Vaja! :) La teoria era bona, però! ;)
De vegades, recorro a l’etimologia com a regla mnemotècnica per recordar alguns grups de paraules. En aquest cas, muntar ve de munt, i munt ve del llatí mons, montis ‘muntanya’.
Si associo muntar a ‘pujar a una cosa elevada com un munt ’ em resulta més fàcil recordar que pujar a cavall ( muntar ) s’escriu amb ‘u’.
No haig d’oblidar, però, que munt també es pot dir mont, i d’aquí que hi ha paraules com :
Montserrat, montuós, monticle, mont de pietat i mont de Venus.
Sí, quan la memòria falla o vacil·lem va bé fer el truc de l’etimologia, si la sabem.
[…] dia parlàvem de muntar i avui m’agradaria parlar de disfressar, un verb amb què es tenen vacil·lacions molt […]
Reblogged this on Pedresdellum's Blog.