Quan hem d’escriure darrere i quan darrera? A veure si l’esquema següent pot ajudar a aclarir la qüestió.
DARRERE
Preposició: El van fer col·locar darrere de l’arbre perquè no sortís a la fotografia.
Adverbi: El van fer col·locar darrere. L’adverbi també pot anar precedit de la contracció al: Si no et vols posar al davant, posa’t al darrere.
Nom. Quan és sinònim eufemístic de cul: Per fer l’estirament col·loqueu el darrere damunt de la màrfega.
Tingueu en compte que en cap d’aquests casos darrere es pot escriure amb a (*darrera l’arbre, posa’t al *darrera). Fabra va recollir darrera amb aquest ús al seu diccionari (per això aquesta forma es veu a tants llocs), però cal dir que el 1995 (quan es va publicar el primer diccionari de l’IEC) aquesta forma es va rebutjar i va deixar de ser normativa.
DARRER – DARRERA – DARRERS – DARRERES
Adjectiu: He estat el darrer en arribar. La darrera vegada que la vaig veure duia els cabells llargs.
Així doncs, només hauríem d’escriure darrera quan es tracta de l’adjectiu femení (amb el significat equivalent a ‘última’).
Fica-hi la llengua 
El meu diccionari de sinònims, que és d’un tal S. Pey Estrany i de l’editorial Teide, estableix com a parella de sinònims darrera i rera, i darrere i rere. Aquests dos -justament- darrers volen dir el que tu has dit, però els acabats en -a, a banda de ser l’adjectiu femení, també els marca com a preposicions amb significat “després de” i com a noms que indiquen la part final o el revers d’una cosa: saga, popa, verso, revés, bescara o fons.
El diccionari normatiu, no obstant, no contempla la paraula acabada en -a. Potser és perquè el meu diccionari de sinònims és de 1970. Potser és perquè aquesta forma és més antiga: sospito que en el català del XIX feien servir també el mot ‘darrera’, no creus?
Èctorix, gràcies pel teu missatge.
Al segle XIX feien servir totes dues formes, darrere i darrera (o rere i rera, i fins i tot derrera), perquè no hi havia unes normes fixades. Quan Fabra estableix la normativa catalana, recull al seu diccionari (1932) tant la forma darrere com darrera (i rere i darrera), segurament per l’observació que fa de l’ús de les formes. El 1995 l’IEC acaba establint com a formes normatives darrere i rere (i deixa de banda, doncs, les acabades en a).
També podríem parlar de les variants que té aquesta parauleta, com ara radere (o radera), molt present en l’àmbit oral.
Trobo que has explicat molt bé la qüestió. No havia pensat gaire en aquest tema i ara m’ha quedat clar.
Hola, Orèn! Me n’alegro! :)
Sóc, sóc nou i m’agrada molt aquest bloc. Em presente. Em diuen Regí, sóc de València i mestre. Aproví les oposicions per “Filologia: Valencià”.
Sobre les normes fabristes voldria dir que són una eina fonamental però que res no és perfecte. De fet hi ha errades fins i tot de del punt de vista de Fabra. Comente alguns casos. Si hi ha vacil·lació per exemple entre la “e” o la “a” àtones la norma la marca el parlar occidental que no les confon. P.e. A Barcelona o Girona pronuncien igual “pare” que “para”. A Lleida o València no les confonen. Resultat E per a la família A de per detenir-se. Això és assimit per tothom
No passa el mateix amb “tarda”. Eixa A és realment incorrecta. A Castelló no diuen “Bona tarda” sinó “Bona tarde”, per tant la E seria la lletra a escriure en tots els casos.És el mateix que pare/para.
El cas darrere/ darrera, que tu has comentat és el mateix. Hem de fer servir la forma en E. “Darrera” solament és correcte si és el femení de “darrer”, és a dir, si és sinòmin d'”última”.
Finalment hi un problema irresolt, l’ús de per i per a. La tendència oriental és fer servir sempre “per” mentre que la valenciana abusa de “per a” com a calc en ocasions del “para” castellà. Hi ha explicacions i normes prou complicades. La més senzilla és:
1- Sempre “per” davant de verb
2- “per” o “per a” davant un sintagma nominal nom o pronom segons indica motiu o finalitat: Per culpa teua he perdut el tren / Això ho he fet per a tu.
De totes maneres, en el cas d’un valencià com jo, llevar-li a A sempre davant verb em resulta artificial i fals”Treballe per menjar” no m’entra ni per la vista ni per l’oïda; m’estime més “Treballe per a menjar” ja que indica finalitat sense cap mena de dubte.
Gràcies per la teus atenció i possibles lector. Et pose la meua adreça per si t’abelleix fer una vista. És un bloc variat on parle de tot un puc encara que tinc tres constants: Wagner, política i temes valencians i catalans.
Regí
http://rexvalrexblog.wordpress.com/
Hola, Regí!
Benvingut al blog i gràcies pel teu comentari. He donat una ullada al teu blog i m’ha semblat molt interessant. Ja l’aniré visitant.
Pel que fa al tema de per/per a, penso que els valencians ho teniu més fàcil a l’hora de saber quan és correcte el per a davant d’infinitiu (això si els parlants no es limiten a traduir del castellà, és clar); per als parlants orientals (o per a mi, almenys) és complicadíssim; per això Coromines va fer la seva proposta de per davant d’infinitiu, que ha tingut bastanta fortuna i que facilita molt la vida.
Pel que fa al tema de tarde/tarda, no en sé prou per fer-hi cap aportació valuosa, però sí que és veritat que en algunes zones del nord-occidental fan una e oberta a les àtones de paraules com ara tarda i terra. És a tot el territori nord-occidental que es fa anar tarde? Ho desconec…
Gràcies a tu, Marta. El tema per/per és dificultós. Vaig tenir un professor de filologia catalana que deia: “Per” si vol dir “perquè vull / volem…”;; en cas contrari “per a”. “Aní a l’estació PER agafar el tren” = “Aní a l’estació perquè volia agafar el tren”. “El ganivet és PER A tallar la carn” (imposible dir: “perquè volem”). El problema és que no sempre queda clar si hi ha “volició” o no. Jo ho faig a ull, millor dit, a “oïda” .
En el cas de “tarde”, al menys en el nord de Castelló, la E és àtona. Per això, seguint les normes de Fabra, s’hauria d’escriure sempre “tarde” i no “tarda”.
El cas de “terra” és diferenent. La E és sobreoberta, és a dir, que es fa més oberta que en l’oriental. Tan oberta és que la vocal següent és “engolida”, quedant la casa així: “tèrrè”. Aio és típic del valencià de davall el Xúquer. Raimon, de Xàtiva ho deia així de jove. Per la comarca de la Costera en lloc de “dona”, fan la O tan oberta que diuen: “La meua dònò”.
Ja m’he apuntat al teu bloc i et seguiré. La propera entrada que pujaré serà sobre l’educació: pública, privada, religiosa, laica, bilingüe, immersió lingüística… i tocaré el tema de Finlàndia aprofitant que tinc un company català de mare valenciana a Suècia.
Cuida’t
Regí
Moltes gràcies per la teva resposta tan completa i interessant, Regí. M’apunto el truc de “perquè vull”.
Salut!
Gràcies a tu pel que fas per la llengua catalana. El “truc” me’l va ensenyar un filòleg que donava classes de valencià a mestres sense que la Conselleria blavosa reconeguera res acadèmicament. Era l’etapa de Suárez, la UCD i la “tan modélica Transición”. Aquest senyor hagué d’anar-se’n per guanyar-se la vida i s'”exilià” a Girona, ciutat bonica com poques, donant classes de català. Anys després me’l trobí, ja jubilat, en la seua València natal.
Una abraçada.
Regí.
Excel·lent!!
Molt fàcils les explicacions! Gràcies