Urgir vol dir ‘ser urgent’. Tot seguit explico el comportament sintàctic d’aquest verb.
El verb urgir és intransitiu, és a dir, no admet cap complement directe.
- Urgeix reformar la casa. (reformar la casa = subjecte)
- Li urgeix reformar la casa. (li = complement indirecte; reformar la casa = subjecte)
En totes dues frases es pot substituir urgir per ser urgent.
La frase següent, en canvi, no és correcta, perquè es fa servir urgir com a transitiu, i ja hem dit que no admet complement directe.
- *El propietari urgeix el llogater a pagar el deute. (el propietari = subjecte; el llogater = complement directe; a pagar el deute = complement de règim verbal)
En aquest cas no podem substituir urgir per ser urgent. Per expressar el mateix en una frase que sigui correcta podríem dir, per exemple: El propietari apressa el llogater a pagar el deute.
Fica-hi la llengua 
Gràcies!
Al 14/2/2018 7:01, En/na Fica-hi la llengua ha escrit: > WordPress.com > Marta Breu posted: “Urgir vol dir ‘ser urgent’. Tot seguit explico el > comportament sintàctic d’aquest verb. El verb urgir és intransitiu, és > a dir, no admet cap complement directe. Urgeix reformar la casa. > (reformar la casa = subjecte) Li urgeix reformar la casa. ” >
Hola Marta,
Molt ben explicat.
Pel que he llegit a http://www.wikilengua.org/index.php/urgir
urgir, en català, conserva su forma tradicional: intransitiu. En castellà la va perdre “a partir de la vigésima segunda edición del ‘DRAE'” en què hi van afegir dues accepcions amb valor transitiu.
Gràcies, Orèn. Veig, doncs, que aquest ús també és recent en castellà…