Avui parlaré dels verbs eludir i al·ludir, que en català central són homòfons, és a dir, es pronuncien igual (si no és que algú gemina la ela de al·ludir), i, doncs, poden causar confusions a l’hora d’escriure’ls. Cal dir que se m’ha acudit de parlar d’aquests verbs després de veure que els recollia À l’ortografia (que tenen una pàgina de Facebook que us recomano molt). Dit això, comencem!
ELUDIR
Eludir vol dir ‘evitar’. El substantiu és elusió i l’adjectiu, elusiu.
- No ha dimitit i ha eludit tota responsabilitat.
- L’elusió del contacte en les salutacions és pròpia dels països del nord d’Europa.
- Li han demanat explicacions però només han rebut respostes vagues i elusives.
AL·LUDIR
Al·ludir vol dir ‘fer referència’ a alguna cosa. El substantiu és al·lusió i l’adjectiu, al·lusiu.
- Al·ludeixen al mal temps per justificar que s’hagi suspès el partit.
- Fa al·lusió a les paraules de l’amic per explicar la seva posició en l’afer.
- Els seus gestos són al·lusius a l’enuig que li desperta la qüestió.
Fica-hi la llengua 
Voldria contribuir a l’entrada amb un exemple d’al·lusió. En aquest cas, al meu poema preferit: La vaca cega de Joan Maragall. Un poema que em commou especialment.
La fa Pere Quart al seu poema Vaca Suíssa:
“Temps era temps hi hagué la vaca cega: jo sóc la vaca de la mala llet.”
“Prou, s’ha acabat! Aneu al botavant
vós i galleda i tamboret de fusta.
La meva sang no peix la noia flaca
ni s’amistança amb el cafè pudent.”
Brillant! És tot un cant a l’emancipació de les vaques, oi?
I la vaca cega…, a mi també m’agrada molt i em commou molt. És un dels primers poemes que et fan aprendre de memòria a l’escola…
“[…] i se’n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.”