Estada i estança

Tinc la impressió que de vegades es confonen els noms estada i estança (i, de retruc, estància). Amb exemples s’entendrà molt bé la diferència de significat de tots dos.

• L’estada al Montseny ha resultat molt agradable i profitosa.
• La casa disposa de tres estances àmplies, una cuina i un lavabo.

Estada, doncs, és ‘l’acció d’estar-se en un lloc’.

Estança és sinònim de habitació.

D’altra banda, estància de vegades es confon amb estança i s’utilitza incorrectament com a sinònim de habitació. Es veu que estància té un altre significat, molt més específic: segons he vist al diccionari, és una explotació agrària menorquina.

Complert i complet

Complert és el participi del verb complir (també complit).

• Ha complert la seva paraula.

Complet és l’adjectiu que ens indica que alguna cosa està plena, a la qual no falta res.

• L’avió està complet i no *L’avió està complert.
• Avui ha estat un dia complet: he fet moltes coses i no *Avui ha estat un dia complert: he fet moltes coses.

Tot sovint es fa servir el participi de complir quan en realitat ens volem referir a l’adjectiu complet. És un ús erroni tan estès, que sentim tantes vegades, que per força pot crear confusions.

Tal com

La locució conjuntiva tal com no ha d’anar amb la conjunció i entremig dels dos mots, tal com es fa en castellà de vegades. Així, en català rebutgem la forma tal i com.

Podem dir: Tal com han dit, ha fet molta calor.

No hauríem de dir: *Tal i com vam quedar, vam anar al cinema.

Va de mides i no pas de *tamanys

Un altre barbarisme estès, calc lèxic del castellà i “falsament” adaptat al català: *tamany. L’equivalent correcte seria mida.

La mida és important o no?

D’altra banda, la locució correcta és a mesura que, i no pas *a mida que. En aquest cas, cal deixar la mida al marge. Per tant, direm:

A mesura que es fa gran, es va tornant més immadur.

*Plaç i *aplaçar

Doncs no, *plaç i *aplaçar no són correctes malgrat que els sentim tan sovint. Altra vegada, són calcs lèxics del castellà. (És clar, per això els diem…) I són enganyosos perquè els hem adaptat a la fonètica i grafia catalana; és a dir, escrivim i diem aquests barbarismes a la catalana. Però els traïdors es poden combatre, i en aquest cas fàcilment.

En lloc de plaç, hem de dir termini.

S’ha acabat el termini per presentar-se a les proves.

En lloc de aplaçar, cal dir ajornar.

Han ajornat el concert perquè plovia.

De vegades, en moltíssima menys proporció, és clar, també passa a l’inrevés. És a dir, fem calcs del català quan parlem en castellà. Servidora una vegada vaig parlar dels *terminios i em vaig quedar tan fresca. Això només em passa a mi? Quina vergonya!

Dependent i depenent

Dependent és l’adjectiu de dependre. Així, direm:

• Les entitats dependents de la Generalitat
• Les persones dependents

I no direm:

• *Les entitats depenents de la Generalitat
• *Les persones depenents

Depenent és el gerundi del verb dependre. Per tant, farem servir depenent (en singular) quan faci la funció de gerundi:

• No es pot ser gaire feliç depenent dels diners .

n. b. Cal recordar que, com sabem, dependents, quan és un nom, es refereix als venedors de les botigues.

Vestuari i vestidor

Tot sovint, hi ha confusions en la utilització dels mots vestuari i vestidor, que tenen significats diferents. Com que vestuario i vestidor no corresponen al mateix significat de les formes catalanes, se’n fa un ús erroni i d’acord amb el model lèxic castellà.

Vestuari és el conjunt de vestits, de roba, que té una persona. Normalment, es parla del vestuari d’un artista, del vestuari per a una obra de teatre, etc.

Vestidor, en canvi, és el lloc on ens canviem a les botigues de roba o al gimnàs.

El “problema” ve del fet que en castellà utilitzen vestuario tant per referir-se a la roba com al lloc. Per tant, en un atac de mimesi, en català es diu erròniament *vaig a al vestuari a dutxar-me o *vés i busca uns vestuaris per emprovar-te els pantalons.

Ara bé, en principi no se sol fer servir vestidor equivocadament. Potser una manera de recordar la diferència de significat dels dos mots és pensar en vestidor. (Si el vestuari que volem dir o escriure es pot substituir per vestidor, per força la forma correcta serà vestidor; si no, ens quedem amb vestuari.)

Préssecs xatos

Avui per sopar he pres, per postres, aquella mena de préssecs aixafats que jo sempre he anomenat paraguayos. Buscant una paraula més genuïna per anomenar-los, he trobat al Termcat (benvolgut i salvador Termcat) la forma préssecs xatos, que m’ha fet molta gràcia perquè és molt gràfica i que miraré de fer servir a partir d’ara… Com a formes complementàries, hi ha préssec tomata (per la pell de color vermell) i préssec xinès. Xinès? Però que no vénen del Paraguai? Doncs no n’he acabat de treure l’aigua clara, però sembla que són originaris de la Xina.

És que… no podem ni sopar tranquils!

La insuportable *vivenda

Suposo que tothom deu haver sentit, a la televisió, a la ràdio i al carrer, fer servir a tort i a dret la paraula vivenda. Doncs bé, vivenda no apareix al diccionari normatiu oficial (DIEC), és a dir, no és correcta. Vivenda és un calc, adaptat, del castellà vivienda, que ve del llatí.

La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals ha donat via lliure a aquesta paraula, a la qual jo tinc una mania especial (ja sé que aquest no és un argument gaire científic, però jo tinc els meus sentiments), i, d’aquesta manera, ha envaït subtilment els nostres vocabularis.  Ara tothom parla del mal estat de les vivendes, de les persones sense vivenda i del dret a una vivenda digna. D’aquí poc no ens estranyarà sentir dir que algú se’n torna a la seva vivenda.

En un context no gaire col·loquial, podem fer servir el mot habitatge (el dret a un habitatge digne, el mal estat dels habitatges, etc.). També podem utilitzar casa amb el mateix significat, que és una paraula més natural i habitual (me’n torno a casa, persones sense casa, etc.). Casa, a més de tenir el significat de l’edifici concret, també té aquest que diem, el de lloc on hom habita. Així, jo, que visc en un pis, dic “Me’n vaig a casa” o “Aquí a casa, mengem molt de pa”. Si vull remarcar que visc en un pis, aleshores dic, per exemple, “El meu pis és un cop de puny” o “Vine, que t’ensenyaré el pis”.

Despendre o desprendre

Tant  despendre com desprendre existeixen, però tenen significats diferents.

Despendre vol dir ‘gastar’ (despendre diners, despendre energia) i desprendre, ‘separar’ (desprendre l’etiqueta d’una peça de roba, desprendre’s d’algú).

Cal tenir en compte que tots dos verbs es pronuncien igual (són homòfons), ja que, com ja vam dir a l’entrada anterior, la primera erra de desprendre no s’ha de dir. Per tant, l’única i petita diferència d’aquestes paraules, a més del significat, és la grafia (o no-grafia) d’aquesta erra.