Disparar-li

Fa un temps parlava del verb pegar. Avui m’agradaria parlar del verb disparar, que té molts punts en comú amb pegar, perquè podem dir que sintàcticament es comporten igual i de vegades són utilitzats erròniament d’una manera semblant.

El verb disparar pot dur un complement directe, que pot fer referència a la cosa que és disparada (disparar un tret, disparar una fletxa, disparar un coet) o a la cosa amb la qual es dispara (disparar una pistola, disparar una escopeta, disparar una ballesta). En canvi, no podem fer servir mai un complement directe per referir-nos a la persona, animal o objecte contra el qual disparem. En aquest cas, podem utilitzar el complement indirecte (van disparar a la noia) o bé el complement de règim verbal amb la preposició contra (van disparar contra la noia).

Així doncs, aquestes frases són incorrectes:

• El va disparar sense pensar-s’ho dues vegades. (La frase correcta seria: Li va disparar sense pensar-s’ho dues vegades.)
• Han disparat la gent que es manifestava. (La frase correcta seria: Han disparat a la gent que es manifestava.)

I aquestes són correctes:

• Li ha disparat (una fletxa) a la cama.
• Van disparar (dos trets) a la noia.
• Han disparat (pilotes de goma) contra els manifestants.

Sovint, quan fem referència a la persona (o animal o cosa) contra la qual es dispara, s’omet el complement directe (marcat entre parèntesis a les frases anteriors), que hi va implícit.

Enconxar

Enconxar és col·locar una matèria tova entre dos trossos de tela que després s’uneixen per la vora. Per exemple, hi ha abrics enconxats de cotó, cobrellits enconxats de ploma, ninots de peluix enconxats de buata, etc.

Encoixinar, en canvi, és cobrir amb una matèria tova una superfície dura i folrar-la després. Per exemple, es pot encoixinar una cadira, una butaca o un altre moble. Encoixinar també pot voler dir, simplement, ‘col·locar coixins’. Així, si poso tot de coixins a terra, l’estic encoixinant, o si poso un coixí damunt d’una cadira també l’estic encoixinant.

Cal tenir en compte que acolxar o encolxar no són formes correctes en català.

n. b. He de dir que he trobat que hi ha molts punts de contacte entre els verbs enconxar i encoixinar; no acabo de saber determinar exactament la diferència semàntica entre aquests dos verbs. El diccionari de l’Enciclopèdia reserva enconxar per a la roba i encoixinar per als mobles i pel que he vist el Termcat sembla que també segueix aquest criteri, per bé que no ho explicita. Veient les definicions del DIEC2, entenc que no podríem dir que una peça de roba està encoixinada, sinó que hauríem de dir que està enconxada, però, en canvi, dedueixo que tant podem parlar d’una porta encoixinada com d’una porta enconxada.

Finalment, no vull deixar de dir que, curiosament, en castellà, les formes corresponents, acolchar i almohadillar, són sinònimes.

*Abarcar

Tot sovint es fa servir el verb *abarcar, un verb que en català no existeix (i en castellà sí). En lloc de *abarcar, podem fer servir, per exemple, comprendre, incloure, englobar, contenir o abraçar, i sempre caldrà veure quin és el verb més adequat per a cada context.

Així doncs, les frases següents són incorrectes:

• L’objecte d’estudi de la tesi abarca els darrers anys del franquisme.
• El terreny on treballen abarca tota la plana.
• La seva crítica al Nadal abarca el consumisme, els falsos bons desitjos, la soledat i l’estrès dels dinars familiars.

I aquests són exemples de frases amb alternatives correctes:

• L’objecte d’estudi de la tesi comprèn els darrers anys del franquisme.
•  El terreny on treballen abraça tota la plana.
• La seva crítica al Nadal inclou el consumisme, els falsos bons desitjos, la soledat i l’estrès dels dinars familiars.

Ostatge i hostatge

Avui vull parlar de ostatge i hostatge, dues paraules que es pronuncien igual (homòfones) i que pràcticament s’escriuen igual; només les fa diferents una hac.

Un ostatge és una persona que ha estat segrestada.

• Els atracadors la van prendre com a ostatge per poder sortir del banc sense ser detinguts.

L’hostatge és el fet d’hostatjar o d’hostatjar-se, és a dir, de donar allotjament o de rebre’n. La persona que s’allotja és un hoste.

• Ha demanat hostatge a casa seva perquè no té diners per anar a cap altre lloc.

De mica en mica

La locució correcta és de mica en mica, amb la preposició de, i no pas *mica en mica. Recordeu que un cas semblant a aquest és a poc a poc, locució que sovint es diu, erròniament, sense la primera a.

• El poble ha anat creixent de mica en mica i ha acabat convertint-se en una ciutat petita.
• De mica en mica s’omple la pica.